LUZ DE LUNA

TVE 1986

66 Episodis de 50 minuts.

Cybill Shepherd .... Maddie Hayes

Bruce Willis .... David Addison

Allyce Beasley .... Agnes DiPesto

Curtis Armstrong .... Herbert Viola

Era una comedieta romàntica disfressada de aventures detectivesques, ja la tendre melodia interpretada per Al Jarreau ens preparava per la que ens venia a sobre. La típica tensió sexual continguda i reprimida, gracies a la química del dos protagonistes, cosa que te molt de mèrit ja que els dos actors el que tenien era física, es a dir les hòsties que es donaven quan s’interrompia la gravació. Per acabar-ho de adobar els Maddie i David que a més de guapos eren llestos, tenien com ajudants a Agnes i Herbert poc agraciats i bastant inútils, per no fer servir un adjectiu més cruel, però gens reprimits.

Maddie Hayes és una ex-top model que un bon dia es troba que ha perdut tots els seus béns, ja que el seu agent comptable s’ha escapat amb tots els seus diners, deixant-la en una delicada situació econòmica. L’únic patrimoni que li queda són uns petits negocis i una deficitària agència de detectius. Decidida a treure-li el màxim benefici i recuperar la seva situació econòmica, Maddie es posa al capdavant del negoci havent de lluitar amb David Addison, el detectiu irresponsable però encantador al comandament de l’agència fins a aquell moment. La glamurosa Maddie i el divertit detectiu es converteixen així en la parella més estranya del negoci de la investigació. L’atracció entre ambdós aviat es farà evident. David la persegueix al seu estil i Maddie es resisteix a deixar-se seduir per un home tan llunyà al seu ideal de vida. Així el seu joc del ratolí i el gat es converteix en el "leitmotiv" de la sèrie.

Hi han determinats episodis genials com el quart de la segona temporada La seqüència del sueño llama dos veces, un homenatge al cine negre, rodada amb blanc i negre amb Cybill cantant en un club ple de fum, o el 12 amb protagonisme per la Srta. Topisto. El setè de la tercera, homenatge a Shakespeare i La fierecilla domada el vuit aquest cop per Que bello es vivir. Entre el catorze i el quinze passa el que tothom esperava. A partir d’aquí va afluixa’n, que si esta prenyada o no, que es casa amb un altre, que si ell s’enrolla amb la cosina de Maddie fins acabar el 13e. de la cinquena temporada amb la boda d’Agnes i Bert i el tancament de l’agencia.

LOS CHIRIPITIFLAUTICOS

TVE 1966

Paquito Cano - Locomotoro
María del Carmen Goñi - Valentina
Felix Casas - El Capitán Tan
Miguel Armario Bosch - El tío Aquiles
Nicolás Romero – el Payaso Poquito
Luis González Páramo - Hermanos Malasombra
Carlos Meneguini - Hermanos Malasombra
Roberto Mosca - Filetto Capocómico

Els Chiripitiflauticos eren per a mi Locomotoro, Locomotoro, i un Capitan Ton To, i la Bledantina, i poc més, aixi que quan van matar el personatge, gairebé tothom va creure que havia mort l’actor, vaig deixar de seguir-los. Recordo quan s’inclinava, s’inclinava, no vaig fotrem poques hosties imitant-lo !. La picardia amb que repartia, uno para ti, uno para mi, dos para ti (en total) dos para mi, tres para ti (1+1+1) tres para mi (1+2+3), pero es clar com els amics tambe el veien, no funcionava. Un altra frase tipica era quan reia allo de Que se me mueven los mofletes !!, i un altre quan s’equivocava Borra eso !! passant el colze per la càmera, no puc oblidar tampoc quan mirava fixament a la càmera i ens cridava Acercate gordito, acercate ... si tu ... que me estas mirando ... Santa innocència !!

El Capitan tan el recordo molt ridícul, encara que hagues fet servir la seva frase preferida En mis viajes por todo lo largo y ancho de este mundo ... i si ell era ridícul la Valentina no es quedava endarrere sobre tot quan deia allò de Buenos días, Su Señoría i li contestaven Cantantirurirulá. Es normal i comprensible la repressió sexual que portàvem, nomes cal veure una foto de Valentina, i mirar més tard una de la Xuxa, o Leticia Sabater que encara que era molt mongòlica i tenia unes celles com el Groucho Marx, la resta del seu cos era temptador. Gairebé no recordo al Tio Aquiles, tan sols el seu vestit que jo creia era tirolès, dels Hermanos Malasombra recordo la seva canço .. son mas malos que la quina, però he de dir que a mi la San Clemente , da unas ganas de comerrrrr, m’agradava molt. Tinc completament esborrats altres personatges com el Payaso Poquito, el niño Barullo, o Fileto Capocómico, i tinc alguns com Osobuco i la Osa Mayor dels que no he trobat referencies.

Sembla ser que Chiripitiflauticos, era una paraula que volia ser màgica i fàcil de enganxar com el Supercalifragilisticoespialidoso de Mary Poppins, així com allà a Sans.als suburbis del meu barri d’Hostafrancs teníem el Pub Kilometro amb el ambient Titilifusi. Com ja he dit Locomotoro no va morir, es a dir Paquito Cano, va deixar la tele i es va dedicar a la construcció. Com tots els programes d’exit van treure un parell de discs amb cançons infantils, com per exemple el barquito chiquitito que no podia navegar, qui no la a cantat !!. Amb el titol de los Niños Chiripitiflauticos va sortit un llibre de Ignacio Elguero que retrata aquesta època de les nostres vides.

DAKTARI

Si ahir us veu emociona recordant Daktari, i teniu pensat canviar de cotxe, podeu anar al concesionari Suzuki i demanar aquest model del Jimny.

DAKTARI

TVE 1968

89 episodis de 50 minuts

Marshall Thompson - (Dr. Marsh "Daktari" Tracy)

Cheryl Miller - (Paula Tracy)

Yale Summers - (Jack Dane)

Hedley Mattingly - (Hedley)

Hari Rhodes - (Mike)

Ross Hagen - (Bart Jason)

Erin Moran - (Jenny Jones)

Aqui va ser primer la gallina, pel·lícula, que l’ou. televisió, “Clarence the cross-eyen lion (1965)", explicava les aventures del Dr. Marsh, un Tarzan, amb pantalons curts i sahariana, sense Jane, i amb una Girl (Paula) en lloc d’un Boy, i amb una mona, molt mona, que es deia Judy en lloc de Cheeta i per suposat l’estrella mediàtica Clarence el lleó que mira contra el govern, es a dir guenyo. Daktari (Doctori) vol dir en swahili. doctor per lo que dedueixo que deu ser fàcil parlar aquest idioma.

Els protagonistes eren ecologistes i amants de les feres salvatges i els natius. i entre els seus enemics els caçadors sense escrúpols, i algun pervers cabdill d’alguna tribu fronterera. Daktari era el responsable del Wameru Study Center for Animal Behavior situat a l’Africa del Est. Paula era la seva filla, el seu ajudant Jack, Mike, un negret bo i llest, Jenny una filla adoptiva, i Ross un caçador de bon cor, a m’oblidava del plom de Henley el responsable de aquesta reserva, que sempre trobava conflictes i problemes per que Daktari resolgués.

Va ser rodada a espais naturals però no a l’Africa, sinó a Africa-Usa, un espai situat al Cañon de Soledad , prop de Los Angeles i que era com Rioleon Safari, on els turistes podien observar els animals en llibertat. Els lleons poques vegades han estat protagonistes, voleu saber quins entreu a la galeria de lleons famosos. No he conseguit confirmar els meus records, però tinc entès que Judy, la mona simpàtica, va morir d’una intoxicació etilica que li van causa un parell de descerebrats fills de puta. Així rebentessin !!

UN HOMBRE EN CASA

TVE 1978

39 episodis de 25 minuts

Richard O'Sullivan - Robin Tripp

Paula Wilcox - Chrissy Plummer

Sally Thomsett - Jo

Brian Murphy - George Roper

Yootha Joyce - Mildred Roper

Norman Eshley - Norman Tripp

Una sitcom genial, les relacions de dos noies i un noi convivint junts amb tots els problemes que això comporta, i dos observadors, el matrimoni Roper, que ja em perdonareu que sigui cruel/sincer ens mostren el abans i el desprès de l’amor.

Va ser una nova manera de mostrar les relacions humanes a la televisió, lluny de Con ocho basta, La tribu de los Brady, La casa de la pradera etc i pare de altres mes recents Matrimonio con hijos o aquella “cosa” que fan a Tele 5, que també parla de matrimonis.

Dues noies Chrissy, morena i dominadora, i Jo rossa, sexy i tonteta, es queden sense companya de pis, 6 de Myddleton Terrace, en el districte londinenc de Earls Court, quan aquesta es casa, i abans de començar a buscar nova companyia. es troben, desprès de la festa de acomiadament. dormint al bany a Robin, un galtes estudiant de cuiner, que per les seves facultats culinàries, no son interessades!!, escolleixen com a nou company de pis, i per evitar problemes amb els propietaris, els Roper, diuen que es homosexual. Robin sempre volen lligar, especialment amb Chrissy, i interferint en les relacions que elles tenien, i naturalment elles a la inversa, vull dir interferint, es clar, no lligant. Al final, que ja es mala llet Chrissie es casava amb Norman, el germà de Robin. George i Mildred son divertidíssims, a ell no li falta cap defecte gandul, masclista etc. ella sobretot tafanera, i un gust per vestir-se d’allò més dubtós, de fet per a mi i els meus amics Mildred era sinònim, de aquelles solterones, vídues o separades que totes les tardes anaven a la Paloma, Camoa o Imperator de torn. Ara desapareguda la sèrie tornen a ser simplement “lloros”.

Richard O'Sullivan i Paula Wilcox. van guanyar els premis TP de Oro al millor actor i actriu aquell any 1978. Va tenir dos spin-offs amb el Nido de Robin, fluixeta i els Roper, molt més divertida, i una copia en versió ianqui Apartamento para tres, dolenta, dolenta, dolenta i sense cap mèrit perquè si vols copiar una cosa ben feta es normal que et surti pitjor. El que te mèrit es voler copiar una cosa dolenta, Matrimonio con hijos versió USA, i et surti pitjor, versió Spain. No recordo el dia de la setmana que el feien però si que si volies veure’l te havies d’empassar el Hotel de las 1001 estrellas del abominable trash-singer Luis Aguile

SUPERAGENTE 086

TVE 1968
161 episodis de 25 minuts

Barbara Feldon- Agent 99

Edward Platt - The Chief

Don Adams - Maxwell Smart (Agent 86)

Davis Ketchum - Agent 13

Dick Gautier - Hymie

Robert Karvelas - Larrabee

Superagent 86, és una comèdia que va néixer com una paròdia a les pel·licules i sèries d’espionatge. Va guanyar set premis Emmy, per als quals va ser nominada altres vegades. També va tindre 2 nominacions per al premi

El protagonista de la sèrie era Don Adams, qui a més escriuria guions per a la sèrie i la dirigiria. El seu paper era el de Maxwell Smart Agent 086. un personatge més a proa del Inspector Clouseau, o el nostre Anacleto que no pas De Napoleón Solo o James Bond , que pertany a C.O.N.T.R.O.L. i la seva finalitat es el seu nom el control de tothom, i els seus enemics es l’organització C.A.O.S. i el seu objectiu es … el caos. C.O.N.T.R.O.L es tan secreta que ningú ha sentit parlar d’ells, els seus agents son tan ineptes i incapacitats que nomes la major insuficiència i ineficàcia dels espies de C.A.O.S eviten el triomf dels dolents. Barbara Feldon era la co-protagonista de la sèrie i el seu personatge s’anomenava 099. Aquest personatge no tenia nom propi conegut. Tot el món li cridava pel seu nombre d’agent. En un capítol va rebre el nom de Susan Hilton però després confessaria que es tractava d’un alies. La galeria de guillats es inacabable, el Agent 13 sempre amagat als llocs més inverosimils, Hymie un robot que tot ho entenia al peu de la lletra, si li deies “echame una mano” se la treia i te la llençava, Larrabee potser el únic més inútil que Maxwell, que en un episodi salva a tot C.O.N.T.R.O.L desprès que llencin un gas que inutilitza el cervell, i amb ell no te cap efecte (no te cervell) Els records més marcats son les cinc enormes portes que es van obrin/tancant al seu pas, fins arribar a la cabina telefònica que marquen un codi ocult el baixa a les instal·lacions secretes, i el seu “Ah ¡, el viejo truco de …”, o “el cono del silencio” amb el que ningú no s’entenia i el inoblidable “zapatofono” precursor del mòbils.

Don Adams era també la veu de Inspector Gadget, i el seu 086, es a New York, to 86. enviar algú a pastar fang, i en general a EEUU entre el cambrers el codi que li donen al borratxos, un 86 a la taula 2 ¡. Edward Platt anava per cantant t’opera i es va quedar al mon del cinema. Ara acaben d’estrenar la pel·lícula Get Smart i esta tenint bastant-te acceptació.

LOS PICAPIEDRA

Estava buscant un altra cosa, i he trobat aixo a la xarxa, que voleu que os digui ... es veia venir.

LOS PICAPIEDRA

TVE 1966

166 episodis de 30 minuts

Necessita molt poca presentació degut a que ara, amb la televisió digital, es contínuament emesa en diferents canals ja siguin infantils o no. Una producció de Hanna Barbera que va ser dirigida inicialment al públic adult i en horari prime-time, i va aconseguir un gran èxit. Les aventures de Pedro Picapiedra i els seus amics transcorrien a Piedradura, Bedrock a l’original, no els he vist en català es a dir que faré servir els noms en castellà, allà treballava a una pedrera a les ordres del Sr. Rajuela, esperant que soni la sirena per deixar el seu dinosauri-grua, crida ¡¡¡¡¡Yabba-dabba-doo!!!!! i agafar el seu troncomovil i tornar a casa. A la seva llar trobem tots els estris necessaris per la vida moderna: el ocell triturador de escombraries, el cuernofono, la càmera de fer fotos, un altra ocell les realitza, el mamut-aspiradora, com a reproductor de musica tenen un ocell-agulla que punxa els vinils, jo penso que discs de pedra, sobre una tortuga-plat i ascensors que funcionen amb mamuts-elevadors etc. etc. La seva afició principal es la bolera i les reunions de “Los Bufalos Mojados”, una especie de logia (masònica ? ) a la que pertany amb el seu inseparable amic,”callate enano” Pablo Marmol i on no podien assistir les seves dones Wilma Picapiedra i Betty Marmol, ni els petits Pebbles filla de Pedro, i Bam-Bam un autèntic troglodita, fill adoptiu dels Marmol. No podria oblidar-me de Dino, la seva mascota, tendrament bavós, i l’altre el gat-tigre, Dientes de Sable era el seu nom ?. que sempre deixava Pedro al carrer i l’obligava a cridar allo de “Wila !!! abreme la puerta !!. Per cert sabeu que Winston patrocinava la sèrie i feia publicitat amb el seus personatges, veieu-ho a aquest link.

Els Picapiedra van tenir a més a més dels episodis normals, una pre-cuela Los pequeños Picapiedra, un spin.off amb Pebbles i Bam-Bam, un altre era el Capitan Cavernicola i dos pelicules Los Picapiedra amb un adequat casting i un guio acceptable i divertit, i una segona Viva Rock Las Vegas, totalment oblidable i un guio de gags copiats de la versió televisiva.

MISION IMPOSIBLE

TVE 1968

172 episodis de 50 minuts

Peter Graves - James Phelps

Martín Landau - Rollin Hand

Barbara Bain - Cinnamon Carter

Greg Morris - Barney Collier

Peter Lupus - Willie Armitage

Leonard Nimoy - Paris

Com hi ha moltes series, sobretot de dibuixos animats, que ens han quedat al record per la veu d’un personatge, aquesta te en la seva banda sonora, el inici del episodi, un ritme frenètic i progressiu que s’ha fet servir en mil parodies, un fort record a les nostres memories. La musica original es de Lalo Schifrin. Un altre característica es l’introducció del capítol, quan Mr. Phelps recollia les ordres i es sentia allo de “Su misión, Jim, si decide aceptarla será ... si usted o algunos de sus miembros de Fuerza Misión Imposible es capturado o muerto, nuestro gobierno negará cualquier conocimiento de sus acciones, este mensaje se autodestruirá en cinco segundos", i bumba !.

El grup estava format per el lider, organitzador i planificador de les missions Jim, desprès entrava el mestre de les disfresses Rollin, capaç de fer-se passar per qualsevol, la nena maca Cinnamon especialista en enreda a tots els homes dolents que calia, ja fos un rus corrupte o un dictador de qualsevol “república bananera” , el següent membre era Barney el manetes, l’especialista en aparells de tot tipus, una espècie de McGyver, i per últim no podia faltar un “cachas” Willie, per si calia donar xarop de canya. Els artistes convidats es repartien entre el dolent de torn, o en alguns episodis apareixia algun agent expert en algun tema que fes falta per acabar la missió satisfactòriament. La marxa de Martin Landau i Barbara Vain, matrimoni en la vida real, per qüestions econòmiques, va fer que entres Leonard Nimoy (d’inoblidable Mr. Spock) com a expert en suplantar personalitats i que les guapes no fossin fixes.

La versió cinematogràfica ha tingut tres pel·lícules, interpretades per un patètic actor, que no dona la talla, en cap dels sentits, i que incomprensiblement per a mi ha tingut un gran èxit de públic, la primera dirigida per Brian de Palma en que converteixen a Mr Phelps en traïdor i a un tal Ethan Hunt en l’heroi i salvador del país i l’organització, en la segona dirigida per John Woo, molta acció, es per a mi la més suportable, però els guionistes es foten un embolic entre les falles de Valencia i les processons de Setmana Santa a Sevilla que si jo fos espanyol m’ofendria molt, i la tercera es tan horrible que em nego a comentar-la.

EL AGENTE DE CIPOL

TVE 1966

105 episodis de 50 minuts

Robert Vaughn Napoleón Solo

David McCallum Illya Kuryakin

Leo G. Carroll Alexander Waverly

Contemporània del primers films de Bond, va ser la primera protagonitzada per espies a la petita pantalla, Napoleon Solo i Illya Kuryakin, eren agents de C.I.P.O.L. (Comisión Internacional Para la Observancia de la Ley) que en versió original era U.N.C.L.E. (United Network Command for Law and Enforcement) i els seus enemics eren membres de T.R.U.S.H (Technical Heriarchy for the Removal of Undesireables and the Subjugation of Humanity). El seu superior era Alexander Waverly i les seves dependencies estaven amagades a New York, darrera d’un provador de la sastreria “Del Floria”, encara que també es podria entrar, a traves de passadissos, per el club “The Masque”. Com a James Bond, hi havia una parafernàlia de gadgets molt interessant, el cotxe un Dodge Charger “alas de gaviota”, (la porta s’obria cap amunt), més trucat que l’Aston Martin de 007, o la pistola Walther P 38 de Napoleón Solo, amb mira telescòpica i la culata intercanviable que la transformava en un rifle. Illya Kuryakin va ser creat com a personatge secundari, un bon rus a les ordres del Tio Sam, però els jerseis de coll alt, la mirada trista i totes les admiradores que li van sortir, van convertir-lo en protagonista. Tots els capitols es titulaven “El asunto de ...” i quan Mr. Waverly deia “Abran canal D ..” ja tothom es preparava per l’acció. El Regreso del Agente de CIPOL va ser un telefilm, un anys despres d’acabada la seva emissió, va reunir als seus protagonistes amb un agent ingles J.B., interpretat per George Lazenby, us sona ?. També va tenir un spin-off amb protagonista femenina, La chica de CIPOL, amb Stefanie Powers en el paper d’April Dancer

Robert Vaughn, jo particularment sempre el tindre present com a Lee, el pistoler elegant i misteriós de Los siete magnificos, Leo G. Carroll era un dels actors preferits de Hitchcok i David Mc Callum ara per mi es Ducky, a Navy, Investigacion Criminal, un personatge molt peculiar.

HEIDI

TVE 1976

52 episodis de 30 minuts

Heidi és el nom d’un llibre infantil que va escriure Johanna Spiry. Un altra font de llàgrimes per els “españolitos y españolitas”, dels anys 70. L’historia de una nena orfe i amb paperes, per aixo te les galtes tan vermelles, facturada al seu avi per la seva tieta. Als Alps coneixeria a Pedro, el pastor, Copo de Nieve era la puta de la cabra, Niebla un San Bernardo enorme, Pichi un ocellet amb molta pluma,el “Abuelo” un jubilat sense nom, algú el sap ?, que mai feia res, tan sols fumar, nomes alguns deien que fer de camell amb substancies al·lucinògenes, Clara una paralítica capritxosa i consentida i la Srta. Rottenmeyer una solterona reprimida i amargada.

Heidi te el seu interès per la quantitat d’incògnites i coses rares que amaga. Recordeu la presentació ?, quan es gronxava on estava lligat el gronxador i quines mides tenia ? era de goma elàstica ?. estudis seriosos han determinat que tenia 20,25 metres de llarg. Un altra pregunta recordeu la cançó ? 'Abuelito, dime tú, qué sonidos son los que oigo yo' Que esta passant, estava sorda o tenia les facultats alterades. Continuem, Abuelito, dime tú, por qué en una nube voy" Decididament aquesta nena no es normal. Pasem a un altra estrofa "Dime porqué huele el aire así" Si alguna vegada heu consumit marihuana o simplement l’han fumat a prop vostre començareu a tenir respostes. "Dime porqué yo soy tan feliz" Us quedava algun dubte perquè a mi no.”Abuelito dime tú que el abeto a mí me vuelve a hablar” Ara li parlen els arbres. Finalment acabarem "Abuelito, nunca yo de ti me alejaré" Aquí la resposta esta clara ell es el seu proveïdor. Seguim amb el mateix en un moment donat es veu a Heidi i Pedro ballant agafats de la ma, Al fons es poden observar un grup d’habitants aguantant una bandera groga que té dibuixada una cabra negra, aquesta bandera pertany al cantó de Schaffhausen al nord de Suïssa a la frontera d’Alemanya. El curiós és que la història segons conta el llibre passa al cantó dels Grisons (frontera amb Àustria i Liechtenstein) en el que la bandera també consta d’una cabra però és totalment diferent de disseny. Error dels productors japonesos? A la caràtula final hi ha un altre misteri. A una caseta petita hi entren 28 cabretes, Heidi i Copo de Nieve, Pedro i Clara en un trineu i tres caragols un d’ells del mateix tamany de les cabretes. Mireu i conteu-les.

KUNG FU

TVE 1973

72 episodis 50 minuts

David Carradine - Kwai Chang Caine Philip Ahn - Master Kan
Keye Luke - Master Po
Radames Pera - Caine (jove)

Els amics del Centre Parroquial Sant Àngel Custodi em deien Kung Fu, tot i que les meus cops de peu voladors no arribessin mai més enllà de la cintura, la meva semblança amb Caine es limitava a una bossa de caçador sempre en bandolera i certa facilitat de dir filosofades orientals. Molts joves de barri van ser enganxats per lo violència espectacular de Bruce Lee i les pel·lícules de karatekes, va ser una verdadera febre de obrir gimnasos on poder aprendre a barallar-se, fer servir els nunchakos i ser el més dur del barri, Els que no hi van caure primer o van fer desprès amb la cultura zen del “Evita en lugar de contener, conten en lugar de luchar, lucha en lugar de mutilar y mutila en lugar de matar, pues toda vida es preciosa y no puede ser reemplazada” es a dir la teva vida es preciosa i si volen evitar-te ... mata’ls !!

Kwai Chang Caine era fill d’una xinesa i un mariner ianqui, i entrava a un monestir shaolin desprès d’una llarga espera sota la pluja i el sol . Allà era ensinistrat per el mestre Po, un cec que veia més que molts altres i que carinyosament el cridava Pequeño Saltamontes, mot que va gaudir de molta fama, i que quan es retrobarien ja amb Caine fet un home, mataria a un membre de la família reial xina que havia disparat, matant el seu mestre adorat. Llavor fuig al Far West, on transcorrerien les seves aventures entre freqüents flash backs de la seva educació shaolin, conflictes amb cowboys busca-raons, indis salvatges i caçadors de recompenses. Buscava un germà que mai trobaria, encara que el que si trobava, eren herbes remeieres per tots els malalts o ferits que es creuaven amb ell.

David Carradine era el protagonista i que va acabar creien-se el seu paper, va aprendre arts marcials i va escriure llibres sobre les filosofies orientals. El seu últim paper a Kill Bill de Tarantino ho va deixar prou clar. Els actors convidats també van ser nombrosos : el seu pare John Carradine, els seus germans Keith i Robert, genial Forajidos de Leyenda un dels millors westerns sobre els germans James, Harrison Ford, Jose Feliciano, Mako (no podia faltar, allà on nomes surt un xines, ja sigui sèrie, pel·lícula o documental, es ell), Jodie Foster, Leslie Nielsen i altres. Tampoc oblidare la quantitat d’acudits que corrien, el pequeño saltatapias, porque se le ponian los ojos en blanco etc etc

LOS INTOCABLES

TVE 1964

118 episodis de 50 minuts

Robert Stack .... Eliot Ness

Abel Fernández .... Agente William Youngfellow

Nicholas Georgiade .... Agente Enrico Rossi

Paul Picerni .... Agente Lee Hobson

Neville Brand .... Al Capone

Bruce Gordon .... Frank Nitti

Walter Winchell .... Narrador (veu)

Basada en la vida d’Elliot Ness agent federal del Tresor (inspector de Hisenda, un malparit) a la ciutat de Chicago, bressol de tots els mafiosos italians, una de les series més violentes, quan va ser emesa va aixecar moltes critiques, no coneixien Bola de Drac, clar que les queixes no eren tan sols per la violència explicita sinó per el paper dels italians, dolents, assassins, lladres, malfactors, traïdors i italians (per a mi ja es prou delicte haver nascut a Itàlia). També van presentar reclamacions els hereus d’Al Capone, per utilitzar el seu nom i el FBI va fer sentir la seva veu dons la detenció de Ma Baker la realitzaren ells i no el Departament del Tresor, es a dir publicitat gratuïta a dojo. La sèrie ambientada a l’època de la Llei Seca, prohibició de les begudes alcohòliques, jo prohibiria la prohibició, funcionava com un documental o reality show, amb una veu en off, que ens introduïa a la trama del episodi i ens donava l’ultima explicació, tot i que el cartellet ens deia allò de tota coincidència amb la realitat es pura casualitat. Els dolents ja ho he dir eren molt dolents, tots basats en delinqüents reals com Frank Nitty o Mad Dog que es deia Vicenç Coll i era fill del Penedès. Podria ser interminable la llista de secundaris que desprès tindrien cert renom a la pantalla gran per dir-ne alguns Robert Redford, James Caan, Peter Falk, Barbara Stanwick i altres.

La adaptació al cine de Los Intocables es per mi la millor en quant a totes les que s’han fet sobre guions televisius, per direcció, actors i resultats.

LA CASA DE LA PRADERA

TVE 1975

208 episodis de 50 minuts

· Michael Landon - Charles Philip Ingalls
· Melissa Gilbert - Laura Elizabeth Ingalls
· Melissa Sue Anderson - Mary Amelia Ingalls-Kendall
· Karen Grassle - Caroline Quiner Holbrook Ingalls
· Lindsay Greenbush - Carrie Ingalls
· Sidney Greenbush - Carrie Ingalls
· Brenda Turnbaugh - Grace Ingalls
· Wendi Turnbaugh - Grace Ingalls
· Matthew Laborteaux - Albert Quinn Ingalls
· Jason Bateman - James Cooper Ingalls
· Richard Bull - Nelson "Nels" Oleson
· Katherine MacGregor - Harriet Oleson
· Alison Arngrim - Nellie Oleson
· Jonathan Gilbert - Willie Oleson
· Kevin Hagen - Dr. Hiram Baker
· Dabbs Greer - Reverendo Robert Alden
· Victor French - Isaiah Edwards
· Dean Butler - Almanzo James Wilder
· Merlin Olsen - Jonathan Garvey
· Linwood Boomer - Adam Kendall

Procuraré no se gaire cruel, doncs em consta que continua tenint molts seguidors, però La casa de la Llorera va ser molt perjudicial per moltes ments juvenils encara immadures, suportant els dissabtes Heidi i els diumenges la família Ingalls. Recordo els caps de setmana, allà a Hostafrancs, al Centre Parroquial Sant Àngel Custodi, arriba totes les noies i algun que altre noi, amb els ulls vidriosos i un somriure beatífic Que dir que so s’hagi dit abans, amor patern-filial , amor ... innocent, desgracies, accidents, amistat molt, molt i molt. Acció: poqueta la necessària perquè no s’adormís el personal. Violència i sexe, quesquese ?. inexistents. La prova es que van començar amb tres filles i la dotzena de fills que van acabar van ser tots adoptats, recollits o trobats sota una col. Jo la veia, que no seguia, perquè no feien res més, i em servia per poder riure-me’n de les amigas. Els personatges principals Charles Ingalls el pare : treballador, sacrificat, bon marit, bon pare, bon cristià, perquè collons triarien a Michael Landon, a ja, perquè la sèrie era seva.
Caroline, la mare de totes les mares, Mary la filla gran, la cegueta, més repel·lent que un “pepero” del Madrid llegint La Razòn, Carrie la petita que el únic paper que tenia era rodola muntanya avall quan començava l’episodi, i Laura la mitjana, l’única amb una mica de personalitat, sera perque era ella qui ho explicava ? Un altre personatge humà era el Sr. Edwards, escandalós, amb problemes amb la beguda, aquest si que estava ben triat i la Nellie Oleson envejosa, malcriada i capritxosa, tan real com si fos una nena de catorze anys d’avui en dia.

Com tothom recorda, els guions estaven basats en la novel·la autobiogràfica de Laura Ingalls Wilder. El que no deu saber tothom es que Michael Landon i Victor French, eren col·legues de borratxeres, i quan entraven a un bar, acabaven amb les existències de whisky. Abans de que el fetge els hi rebentés, van tenir temps de participa a Autopista hacia el cielo un altra lacrimògena sèrie. Un altre cosa que no sabreu es que el primer episodi de La Casa de la Pradera, sortia Sean Penn de extra.

LOS AUTOS LOCOS

Una altra creació d’Hanna&Barbera, esbojarrada parodia animada, del film “La carrera del siglo”, Un campionat del mon on competien 11 cotxes, per el titol de “Pilot mes boig del mon” Van ser 34 carreres (episodis) i així quedaria la classificació

1. El Rocomovil dels germans Piedro i Roco Macana, troglodites i peluts, si el seu vehicle sofria desperfectes, en construïen un de nou a cops de les seves porres. El seu motor era un animal viu, que si ells eren troglodites possiblement fos Loquillo. Van aconseguir el títol amb tres primers llocs, vuit segons i tres tercers
2. El Espantomovil. propietat de Pareja Compleja, el seu cotxe inclou un campanar, un drac amb mil flamarades de força que es el seu motor i els permet petits vols, ratpenats i algun que altre fantasma.
3. El Autoconvertible un auto amb forma de vaixell que condueix el professor Locovich i pot transformar-se en qualsevol altre vehicle.
4. El Stück Barrakuda, aquest te forma d’avioneta, i el pilot es el Baró Hans Fritz, aquest personatge sembla emmirallar-se al Baròn Rojo, no el grup heavy espanyol sinó el gran pilot alemany de la 1ª Guerra Mundial.
5. El Compact Pussycat, cinquè lloc per la bella Penèlope Glamour, res a veure amb la Penèlope, la noia Almodovar, com sabeu ella no te res de glamour, un automòbil de un pujat color fúcsia que li va fer guanyar quatre carreres, dos subcampionats i cinc tercers llocs.
6. El Súper Chatarra Especial, una andròmina meitat tanc, meitat Jeep pilotat per dos militars, Sergent Blast i soldat Meekly
7. La Antigualla Blindada un Sedan dels anys vint, amb set gàngsters Mafio y sus Pandilleros un grup molt divertit.
8. El Alambique Veloz un altre rampoina de fusta, que es mou gracies a una estufa de carbó, Esta conduit per Lucas un granger inculte, acompanyat d’un os Miedoso, que guaita tu, es un covard.
9. El Superheterodino un cotxe-tractor, amb el que participa Pedro Bello, l’admirador enamorat de Penèlope Glamour, s’ha classificat primer en quatre ocasions, i si no ha quedat millor al ranking, es per parar-se sempre a ajuda al Compact Pussycat.
10. El Troncoswagen, un carretó amb serres en lloc de rodes, en el que un llenyataire Brutus i un Castor Listus, competeixen a la carrera.
11. El Súper Ferrari, el mitja de locomoció del més divertit dels competidors Pierre Nodoyuna i el seu gos, Patan. Estan sempre pendents de boicotejar als seus rivals, i sempre son ells els perjudicats. Va ser desqualificat per trampós en les dos úniques carreres que va arribar en el primer lloc.

Jo crec que Patan es al costat de Lindo Pulgoso, el company d’aventures de Dulce Abuelita, amb el seu riure trapella i mirada de murri, es el millor dels gossos en l’historia de l’animació. Patan I Pierre Nodoyuna van tenir sèrie pròpia, igual que Penèlope i els mafiosos.

JO CLUBBER

Abans del club Super-3, TVE tenia un club infantil, i he volgut saber, qui tenia el 666, numero de la bestia ... i resulta que era jo. Es broma, mai m’apuntaria a cap club que m’admetis com soci. Això que he dit, ho havia sentit abans, qui ho va dir primer ? Grouxo Marx !!!

EMBRUJADA

TVE 1966

252 episodis de 25 minuts

Elizabet Montgomery (Samantha Stephens) / (Serena)

Dick York (Darrin Stephens)

Dick Sargent (Darrin Stephens)

Agnes Moorehead (Endora)

Erin i Diane Murphy (Tabitha)

Marion Lorne (Tía Clara)

David White (Larry Tate)

Diuen que tots els joves dels 60’s es van enamorar de la bruixeta televisiva, jo no la meva bruixa preferida, era cinematogràfica i anterior en el temps: Veronica Lake a “Me case con una bruja”. Tot i que molts volguessin casar-se amb la Samantha, en un moment donat jo hauria triat la seva cosina Serena, cap estava disposat a tenir una sogra d’acudit dolent i a més una autentica mala bruixa. La sèrie tenia el seu encant i molts secundaris divertits. La meva simpatia era per la Tia Clara, sempre equivocant-se en els conjurs, Endora sempre assetjant el “Darwin”, tenia el meu recolzament, (que li veuria Samantha a aquell xitxarel·lo ?), la cosina Serena, clònica en moreno de la rosa Samantha, era també divertida, i patètics encara que amb jovialitat eren el cap del Darrin, Larry Tate i Louise la seva senyora, i els veïns dels Stephens, els Kravitz (algú recorda si tenien un fill anomenat Lenny ?). Tinc oblidats o gairabe no recordo, a Tio Arthur o el Dr. Bombay i gens ni mica una criada Esmeralda (bruixa sense poders), Maurice el marit d’Endora, ni que tinguessin un fill Adam. Els protagonistes: ella sempre arrufant el nas per solucionar els problemes del seu marit, o de la seva mare etc etc. En Darrin volen evitar la màgia de la seva dona, fugint de la sogra, i llepant el cul (perdoneu l’expressió) al malparit del Larry. I la Tabhita (jo recordava Tabata), movent el nasset amb el seu dit.

Elisabeth Montgomery va morir de càncer en 1995, Comentaré també que la única que va tenir papers acceptables en cine va ser Agnes Moorehead, que a la quarta temporada d’emissió van canviar el protagonista i ningú se’n va donar compta, i que van fer un spin-off amb la filla Tabhita, que nomes va durar dotze episodis

La versió a la pantalla gran de Embrujada , va tenir l’originalitat de no ser un remake calcat, sino uns productors que volien fer la pel·lícula, i escollien una bruixa autentica. L’escollida va ser Nicole Kidman, una bellesa tan freda, tan freda que mai m’agrada’t , que le veuria el Tom Cruise ? suposo que el melic que es a l’alçada que li arribava.

DIA DE FIESTA (LAS MARIONETAS DE HERTA FRANKEL)

TVE 1966

Avui anava a parlar de Guardianes del Espacio (Thunderbirds in action), aquella en que uns herois de cartró - pedra, per cert bastant pijos i mil·lionaris , salvaven el mon de malvats orientals, el peligro amarillo, i recercant webs sobre titelles. m’han vingut al cap records de la meva mès tendre infància, i parlaré de quan no teníem televisor a casa i pujava a casa de una amable veïna a veure una austríaca, que em donava una mica de frisança , tot sigui dit, amb la repel·lent gosseta Marilyn i el divertit TonTon (no tinc gens clar el nom però si que era tonto-tonto), i el seu amic Don Pepito i les aventures a la seva granja (en la granja de Pepito ia ia ooooh ..), altres personatges no els recordo, buscant informació he trobat a Tia Cristina, que per un vídeo que he vist li agradava aixeca el colze, una rateta que es deia Violeta que la recordo de discs infantils i no cap ressenya de Casilda, la seva “tieta”, que potser si havia vist.

Herta Frankel, Areta Franklin i su ovejita Marilyn en un lloc que no diré, pertanyia al Companyia Los Vieneses amb Arthur Kapps, Franz Johann i Gustavo Re (Que tal Señor Puchadas ? Muy bien, Señor “Castels” !! ), Van aterrar a Barcelona el 1942, triomfant després a tota Espanya. La seva professionalitat va fer que Artur Kapps i els vienesos conduïssin a TVE, tots els programes de varietats que es van fer aquella gloriosa època Amigos del Martes (1963-1964) Noche de Estrellas (1964-1965) Noche del Sabado (1965-1867)

El que va començar com una exposició itinerant de les seves marionetes, esta al Parc d’atraccions del Tibidabo i la Companyia de Marionetes Herta Frankel dirigida per Pilar Galvez i Fernando Gomez, continuant oferint espectacles a diverses sales de festa, això si per adults.

LOS VENGADORES

TVE 1966

161 episodis de 50 minuts

Patrick MacNee (John Steed)
Ian Hendry (Dr. David Keel)
Honor Blackman (Catherine Gale)
Diana Rigg (Emma Peel )
Linda Thorson (Tara King)

Molts factors van fer de Los Vengadores un telefilm de culte, els guions, l’elegància de John Steed i el sex-appeal de Emma Peel, nom triat molt adequadament doncs m-appeal vol dir sexy pels homes. La primera temporada el protagonista era el doctor David Keel, que anava a casar-se amb la seva novia de sempre Peggy, que moria assassinada per una grup de traficants de drogues. En la investigació coneixia un agent secret britànic John Steed, un autèntic gentleman, que l’ajudaria a la seva venjança, i no sortia cap personatge femení fixa. En la següent ja no tornaria a sortir el Dr. Keel i Mr. Steed tindria la primera companya Cathy Gale, la següent parella va ser la meravellosa Diana Rigg, i amb la seva segona temporada arribaria el color a la sèrie, i la ultima en arribar Tara King, el començament del final, ja que de una lleugera tensió sexual amb Cathy, i un morbo descarat amb l’Emma, va acabar amb una relació totalment paternal amb la Tara. Els punts en comu son molts assignats per una espècie de codi deontològic de la sèrie :

• No podia morir cap dona (nomes en el primer episodi moria la novia del Dr. Keel)
• Mostrar-se sang.
• Aparèixer policies.
• Sortir extres, (no hi havia escenes de transit, de persecucions al carrer etc)
• Fer o dir referències al mon real.

En canvi si que hi havia, moda pop a tope, Carnaby Street al poder, modelets exclusius per les protagonistes femenines, John era un dandy amb el vestit tipic ingles amb el barret bombi i el paraigües, cotxes al·lucinants Bentley, Rolls & Royce, Jaguar i Lotus, i uns dolents amb unes idees totalment freakies, en resums uns arguments més típics de còmic, com Modesty Blaise que segons alguns es el mirall on es miren aquestes heroines, o ciència ficció, que no pas de detectius que han sapigut envellir.

El impertorbable Mr. Steed, tenia gelosia de un altre angles mediàtic, James Bond , que li va robar dos noies Honor Blackman va ser Pussy Galore a James Bond contra Goldfinger, i Diana Rigg a Al servicio secreto de su Majestad era Teresa de Vicenzo, la única dona que es va casar amb James Bond, minuts abans de morir a mans de Draco un dels enemics de 007. En un paper secundari apareixia Joanna Lumley, que participaria al projecte Los Nuevos Vengadores que no va tenir l’èxit de la original

Los Vengadores va tenir també la seva adaptació cinematogràfica que no va satisfer ningú, un Ralph Fiennes ( John Steed un bon actor que no feia pel paper, una Umma Thurman (Emma Peel) desaprofitada, i un acceptable dolent (Sean Connery), que no salvaven un guio buit de idees, de originalitat i encara pitjor dirigida, es a dir una ofensa pels amants de la sèrie i del bon cine.

Uns altres Vengadores, son un grup de superherois de còmic de la Marvel, que va tenir varis components.

BONANZA

TVE 1963

430 episodis de 50 minuts

Lorne Greene (Ben Cartwright)

Pernell Roberts (Adam Cartwright)

Dan Blocker (Eric 'Hoss' Cartwright)

Michael Landon (Joseph 'Little Joe' Cartwright)

Victor Sen Yung (Hop Sing)

Ray Teal (Sheriff Roy Coffee)

David Canary ('Candy' Canaday)

Les aventures de la família Cartwright al seu ranxo La Ponderosa, (quants espanyols van posar aquest nom a la seva segona residencia ?, ni ho se) Ben el pare, nascut a Vermont, tenia dos germans John i Aaron, de jove va ser mariner i va voltar tot el mon, Es va casar amb la filla del seu càpita Elisabeth Stoddard i van tenir Adam el fill gran, però ella va morir al part. Va marxar a Nebraska, i alla va trobar feina en una cantina, on va conèixer un immigrant suec Gunnar Borgstrom, que explicava llegendes del seu país, una de elles eren els “Hoss” un gegants amb molta força i el cor molt tendre, que tenia una germana Inger, amb la que acabaria casant-se. Mentre viatjaven cap a el Oest va nàixer Erik que pesava 6,5 Kg. i medià 60 centímetres, i a proposta de l’Adam van començar a dir-li Hoss, però les desgracies no venen soles i en un atac dels indis a la caravana, va morir Inger, i qui va patir més va ser Adam. Van continuar durant quatre anys buscant un lloc fins trobar-lo a prop del llac Tahoe, i alla van crear La Ponderosa i va fer-la cada cop més gran, En un viatge de negocis a Nova Orleans, va conèixer Marie de Marigny, vídua d’un treballador de La Ponderosa, a la que va defensar d’uns assetjadors i va per tercer cop casar-se i desprès de tenir el petit Little Joe va deixar aquest mon al caure d’un cavall. Hop Sing, era un cuiner xines que en lloc de rollitos de primavera o arròs tres delícies feia hamburgueses i hot dogs. Un secundari habitual era Ray el sheriff de Virginia City, la veïna ciutat. I quan a la quarta temporada va marxar el fill gran va començar a aparèixer Candy, un rodamón que acabaria sent el capatàs de La Ponderosa. Primer western televisiu rodat en color procurava fugir de la violència habitual als westerns , uno de los dos sobra en este pueblo, i tractava més de les relacions i problemes familiars dels Cartwright, tot i que en catorze temporades van caure uns quants dolents. Normalment viatgen per negocis sempre trobaven algun conflicte que arreglar, normalment Adam trobava embolic del tipus prevaricació, abús de poder etc. El bon Hoss sempre ensopegava amb gent tan bona com ell que havia estat enganyada per els malfactors de torn. I per el jove Cartwright tot eren noies guapes en dificultats. Un altre característica era la roba, sempre anaven vestits iguals, i amb això reduïen pressupostos doncs aprofitaven escenes de cavalcades, persecucions , panoràmiques de grup etc. per varis episodis.

Tant Lorne Greene com Michael Landon han protagonitzat altres series de televisió, Galactica per Lorne, i Autopista hacia el cielo i La casa de la pradera, Michael però això es un altra historia

PIOLIN (TWEETY)

Quan escric sobre series, o sobre cantants, es evident que ho faig des de el meu punt de vista i les meves apreciacions, i dit això començo a parlar de aquest repel·lent canari amb el capgròs i els peus desproporcionats. Jo crec que el meu tarannà antifeixista i d’oposició a tota forma de manipulació emocional o manipuladora, van començar a engendrar-se, a partit de les desventures del seu depredador natural el gat Silvestre, quan no era l’avia qui l’aturava, era el buldog Spike i si no qualsevol circumstancia adversa. He parlat de l’elecció de les veus dels personatges, mentre les del Benito (Don Gato) i Bubu (Oso Yogui) eren simpàtiques i divertides, la veu de Piolin: Me parecio ver un lindo gatito .... es cierto es cierto he visto un lindo gatito, et treia de polleguera i et crispava els nervis. Aquest desagradable ocellot havia nascut de color rosa i de nom Orson o sigui que era transsexual i de pel tenyit.

Silvestre es un gat negre amb la panxa blanca i el nas vermell com els pallassos, un altra raó per que em fos mes simpàtic, Els guionistes devien tenir el mateix cervell minúscul. que els inquisidors de l’Edat Mitjana, que creien que els gat estaven posseïts pel dimoni i els perseguien, de la mateixa manera eren tractats els gats a les tires còmiques, Tom y Jerry, Jinks, Pixie y Dixie o el esmentat Silvestre. No tan sols fracassava amb Piolin sino tambe amb el ratolí Speedy Gonsales ( ¡Ándale! ¡Ándale! ¡Arriba! ¡Arriba!), al menys no era tant antipàtic com el plumífer groc i la veu típicament mexicana era prou divertida i encertada, i en altres ocasions un cangur boxejador Hippety Hooper, que gairebé esta esborrat de la meva memòria.

Aquests eren personatges de Looney Tunes (que no Looney Toons), de Warner Bros, el mateix que Bugs Bunny, Porky o el Coyote, un altra victima de la manipulacio dels dibuixants, i el seu enemic un altra ocellot (si, era un ocell: Geococcyx californianus) el correcaminos Bip Bip, clar exemple de les seves mentires doncs un coyote pot arribar als 60 Km/hora, mentre un correcaminos amb prou feina als 25 Km/hora

LOS INVASORES

TVE 1968

43 episodis de 50 minuts

Roy Thinnes (David Vincent)

Kent Smith (Edgar Scoville)

Els primers extraterrestres que varem conèixer no eren amables i divertits com ET, ni tant sexys i eròtics com les “lagartas” de V, tenien la nostra aparença i molt males intencions. Com altres tenia els ingredients d’una road movie, un protagonista que fugia del seus perseguidors mentre buscava solucionar els seus problemes. Al principi de cada episodi la veu del narrador ens informava: Los invasores seres extraterrestres de un planeta agonizante. Su destino : La Tierra. Su propòsito conquistar el planeta.. David Vincent ho va veure tot i vol informar als seus compatriotes, però ningú el creu. Com saber qui es un extraterrestre, norma u no tenen cor, per lo tant no tenen pols, clar que si no els hi fas una analítica no ho notes, no tenen cap sentiment això al menys avui en dia tampoc es remarcable, a ningú l’importa que li passa als altres, per últim tenen el dit petit completament rígid, ara els tenim !!!. Recordo la quantitat d’acudits que es van fer amb el dit dels invasors, com truquen el timbre. Com truquen al telèfon etc. i algun que altra pobre artrític mirat sospitosament pels fanàtics de la telesèrie. Al seu país no va tenir el mateix èxit que a Espanya. Desprès de la primera temporada en que l’únic protagonista era David Vincent, van afegir un milionari Edgar Scoville que pagava les seves factures i desplaçaments, ja que a diferencia del Fugitivo ell mai buscava feina.

Roy Thinnes era un mediocre actor, jo diria que bastant dolent, i va ficar-se tant en el seu paper que desprès deia que veia ovnis. En definitiva una serie que no ha aguantat el pas del temps, la prova es que no recordo cap reposicio, llavors amb el començament del fenomen ovni i les teories dels poders ocults a la ombra, ens va seduir, sobre tot per la mestre del seu creador Larry Cohen el director de Estoy vivo i La ambulancia, i guionista de Captivity, Cellular, Ultima llamada o Maniac Cop

OSO YOGUI

Aventures de dos personatges, creats per Hanna Barbera, amb una relació paterno-filial molt remarcada, una mena de Robert Alcazar i Pedrin sense cap component pederofascista. Yogui un os simpàtic xerraire que sempre te gana i busca la manera de omplir-se la panxa, amb les cistelles que porten els visitants del Parc Jellystone, perquè a tots ens recordarà el Parc Nacional de Yellowstone ?, i el seu col·lega Bubu tímid i poc decidit però sempre disposat a ajudar-lo. D’altra banda tenim a l’autoritat representada per el guardaboscos John Smith, amb aquest nom sembla mes un fugitiu que amaga el seu verdader nom que no un responsable funcionari estatal, que com es natural mai aconsegueix castigar la golafreria del nostre amic. L’últim personatge habitual es Cindy una osa que esta pels seus ossos amb un rol femení molt remarcat, sempre donant la llauna i tractant de immadur al pobre Yogui. La veritat que els meus records no inclouen a la Cindy, tot i que al veure la seva imatge he tingut un petit deja vu. Els meus records mes forts son la veu del Bubu, Oh Oh ahí llega el Guardabosques, no podria descriure-la però estava molt ben buscada, tenia un amic al que li dèiem Bubu

Per tenir un timbre de veu molt semblant. Un altra record es la veu de Yogui dient:

Hey BooBoo !!!

PERRY MASON

TVE 1960

271 episodis de 50 minuts

Raymond Burr (Perry Mason)

Barbara Hale (Della Street)

William Hopper (Dte. Paul Drake)

William Talman (Hamilton Burger)

El primer dels advocats catòdics, nascut de l’imaginaciò del també advocat Earl Stanley Gardner, va passar de la lletra impresa a les ones radiofòniques i d’allà a la petita pantalla. La seva força era la seva dialèctica, amb la que desemmascarava els criminals i aconseguia salva al sospitós innocent, mai feia servir estratagemes brutes i poc ètiques com Shark o el seu clònic(?) el carpetovetònic Lex, o mariconades com l’anorèxica Ally McBeal . El seu equip el formaven la seva eficient secretaria Stella i el detectiu Paul, que es passava tot el episodi passejant per en els últims cinc minuts aparèixer al jutjat amb la prova definitiva. El seu rival el fiscal Burger, mai va guanyar-li cap cas. Un altre de les coses que recordo era el doblatge, molt peculiar, d’algun pais sud-americà. Va tenir un remake al 1973 interpretat per Monte Markham que no va funcionar, no se si es va poder veure a Espanya i al 1983 van emetre Perry Mason returns, amb els mateixos Raymond Burr i Barbara Hale i un Paul Drake Junior, que a la vida real era fill de Barbara Hale: William Katt que anys desprès es faria famós per El Gran Heroe Americano.

Aquest actor canadenc, va interpretar un altre personatge televisiu que ja comentar emès endavant: Ironside, i al cine el seu principal paper va ser l’assassí de La Ventana Indiscreta d’Alfred Hitchcock. Als intolerants EEUU, va tenir molt mala premsa degut a la seva no reconeguda homosexualitat.

DON GATO

Els records de la infantessa son dels que més fort s’agafen a la nostra memòria i les nostres preferències en aquestes edats solen ser els dibuixos animats. Don Gato com els Picapiedra i avui en dia Els Simpsons o Padre de Familia, volen reflectir un estil de vida gairebé sempre políticament incorrecte.

Don Gato de la factoria Hanna & Barbera, com els Picapiedra, ens parla de llibertat, de nihilisme i de enfrontament amb el poder, com el inoperant Oficial Matute. Si hem de buscar un referent a la literatura es evident que parlem del personatge creat per Mark Twain: Huckleberry Finn, el company d’aventures de Tom Sawyer, (sera el desvergonyit Sawyer de Perdidos parent seu ?), Si triéssim un animal per representa la llibertat i el saber viure feliç l’escolli’t seria el gat, i això va fer Hanna & Barbera.
La sèrie va ser emesa l’any 1961 als EEUU, i uns quants anys mes tard a Espanya, no tinc referències segures de la data però crec que seria el 1965, constava de 30 episodis de 20 minuts, i ens explica les aventures d’un grup de gats que viuen entre cubells d’escombraries, llavors encara no es reciclava, a un carreró de Manhattan. El nom dels personatges pot variar segons el doblatge, basicament son:

Don Gato, es de color groc, porta barret i armilla de color lila, li agrada jugar al billar i parlar amb el telèfon de la policia.

Benito, grassonet, bona fe i principal conseller de Don Gato, es d’un color blavós i dur jersei blanc cordat al coll amb un sol boto, el que més recordo es la veu xisclona i infantil , encara que en el doblatge original era ronca i amb accent de gàngster.

Cucho un gat rosat amb un jersei de coll alt i màniga llarga, es el més alt del grup i acostuma a fer de missatger.

Demóstenes es de color ataronjat amb camisa púrpura, no sap guardar un secret, i encara que tartamudeja es el que s’emporta totes les gates.

Panza es de parlar dolç i li agraden molt les gates, però quan Don Gato crida es el primer en arriba, tambe es ataronjat i es el que porta un fulard blanc.

Espanto es el fidel criat de Don Gato i la seva preferència es menjar, de color marron amb corbata negre.

Oficial Matute, es l’autoritat que vol fer-los fora del carreró on viuen, encara que en el fons se’ls estimar i aprecia.

No tinc constancia de cap versio en pantalla gran, encara que Tomas O'Malley de la pelicula de Disney: Los Aristogatos, podria trasladar-se del seu Paris original al Manhattan de Don Gato.