LOS CHIRIPITIFLAUTICOS

TVE 1966

Paquito Cano - Locomotoro
María del Carmen Goñi - Valentina
Felix Casas - El Capitán Tan
Miguel Armario Bosch - El tío Aquiles
Nicolás Romero – el Payaso Poquito
Luis González Páramo - Hermanos Malasombra
Carlos Meneguini - Hermanos Malasombra
Roberto Mosca - Filetto Capocómico

Els Chiripitiflauticos eren per a mi Locomotoro, Locomotoro, i un Capitan Ton To, i la Bledantina, i poc més, aixi que quan van matar el personatge, gairebé tothom va creure que havia mort l’actor, vaig deixar de seguir-los. Recordo quan s’inclinava, s’inclinava, no vaig fotrem poques hosties imitant-lo !. La picardia amb que repartia, uno para ti, uno para mi, dos para ti (en total) dos para mi, tres para ti (1+1+1) tres para mi (1+2+3), pero es clar com els amics tambe el veien, no funcionava. Un altra frase tipica era quan reia allo de Que se me mueven los mofletes !!, i un altre quan s’equivocava Borra eso !! passant el colze per la càmera, no puc oblidar tampoc quan mirava fixament a la càmera i ens cridava Acercate gordito, acercate ... si tu ... que me estas mirando ... Santa innocència !!

El Capitan tan el recordo molt ridícul, encara que hagues fet servir la seva frase preferida En mis viajes por todo lo largo y ancho de este mundo ... i si ell era ridícul la Valentina no es quedava endarrere sobre tot quan deia allò de Buenos días, Su Señoría i li contestaven Cantantirurirulá. Es normal i comprensible la repressió sexual que portàvem, nomes cal veure una foto de Valentina, i mirar més tard una de la Xuxa, o Leticia Sabater que encara que era molt mongòlica i tenia unes celles com el Groucho Marx, la resta del seu cos era temptador. Gairebé no recordo al Tio Aquiles, tan sols el seu vestit que jo creia era tirolès, dels Hermanos Malasombra recordo la seva canço .. son mas malos que la quina, però he de dir que a mi la San Clemente , da unas ganas de comerrrrr, m’agradava molt. Tinc completament esborrats altres personatges com el Payaso Poquito, el niño Barullo, o Fileto Capocómico, i tinc alguns com Osobuco i la Osa Mayor dels que no he trobat referencies.

Sembla ser que Chiripitiflauticos, era una paraula que volia ser màgica i fàcil de enganxar com el Supercalifragilisticoespialidoso de Mary Poppins, així com allà a Sans.als suburbis del meu barri d’Hostafrancs teníem el Pub Kilometro amb el ambient Titilifusi. Com ja he dit Locomotoro no va morir, es a dir Paquito Cano, va deixar la tele i es va dedicar a la construcció. Com tots els programes d’exit van treure un parell de discs amb cançons infantils, com per exemple el barquito chiquitito que no podia navegar, qui no la a cantat !!. Amb el titol de los Niños Chiripitiflauticos va sortit un llibre de Ignacio Elguero que retrata aquesta època de les nostres vides.