LUZ DE LUNA

TVE 1986

66 Episodis de 50 minuts.

Cybill Shepherd .... Maddie Hayes

Bruce Willis .... David Addison

Allyce Beasley .... Agnes DiPesto

Curtis Armstrong .... Herbert Viola

Era una comedieta romàntica disfressada de aventures detectivesques, ja la tendre melodia interpretada per Al Jarreau ens preparava per la que ens venia a sobre. La típica tensió sexual continguda i reprimida, gracies a la química del dos protagonistes, cosa que te molt de mèrit ja que els dos actors el que tenien era física, es a dir les hòsties que es donaven quan s’interrompia la gravació. Per acabar-ho de adobar els Maddie i David que a més de guapos eren llestos, tenien com ajudants a Agnes i Herbert poc agraciats i bastant inútils, per no fer servir un adjectiu més cruel, però gens reprimits.

Maddie Hayes és una ex-top model que un bon dia es troba que ha perdut tots els seus béns, ja que el seu agent comptable s’ha escapat amb tots els seus diners, deixant-la en una delicada situació econòmica. L’únic patrimoni que li queda són uns petits negocis i una deficitària agència de detectius. Decidida a treure-li el màxim benefici i recuperar la seva situació econòmica, Maddie es posa al capdavant del negoci havent de lluitar amb David Addison, el detectiu irresponsable però encantador al comandament de l’agència fins a aquell moment. La glamurosa Maddie i el divertit detectiu es converteixen així en la parella més estranya del negoci de la investigació. L’atracció entre ambdós aviat es farà evident. David la persegueix al seu estil i Maddie es resisteix a deixar-se seduir per un home tan llunyà al seu ideal de vida. Així el seu joc del ratolí i el gat es converteix en el "leitmotiv" de la sèrie.

Hi han determinats episodis genials com el quart de la segona temporada La seqüència del sueño llama dos veces, un homenatge al cine negre, rodada amb blanc i negre amb Cybill cantant en un club ple de fum, o el 12 amb protagonisme per la Srta. Topisto. El setè de la tercera, homenatge a Shakespeare i La fierecilla domada el vuit aquest cop per Que bello es vivir. Entre el catorze i el quinze passa el que tothom esperava. A partir d’aquí va afluixa’n, que si esta prenyada o no, que es casa amb un altre, que si ell s’enrolla amb la cosina de Maddie fins acabar el 13e. de la cinquena temporada amb la boda d’Agnes i Bert i el tancament de l’agencia.

LOS CHIRIPITIFLAUTICOS

TVE 1966

Paquito Cano - Locomotoro
María del Carmen Goñi - Valentina
Felix Casas - El Capitán Tan
Miguel Armario Bosch - El tío Aquiles
Nicolás Romero – el Payaso Poquito
Luis González Páramo - Hermanos Malasombra
Carlos Meneguini - Hermanos Malasombra
Roberto Mosca - Filetto Capocómico

Els Chiripitiflauticos eren per a mi Locomotoro, Locomotoro, i un Capitan Ton To, i la Bledantina, i poc més, aixi que quan van matar el personatge, gairebé tothom va creure que havia mort l’actor, vaig deixar de seguir-los. Recordo quan s’inclinava, s’inclinava, no vaig fotrem poques hosties imitant-lo !. La picardia amb que repartia, uno para ti, uno para mi, dos para ti (en total) dos para mi, tres para ti (1+1+1) tres para mi (1+2+3), pero es clar com els amics tambe el veien, no funcionava. Un altra frase tipica era quan reia allo de Que se me mueven los mofletes !!, i un altre quan s’equivocava Borra eso !! passant el colze per la càmera, no puc oblidar tampoc quan mirava fixament a la càmera i ens cridava Acercate gordito, acercate ... si tu ... que me estas mirando ... Santa innocència !!

El Capitan tan el recordo molt ridícul, encara que hagues fet servir la seva frase preferida En mis viajes por todo lo largo y ancho de este mundo ... i si ell era ridícul la Valentina no es quedava endarrere sobre tot quan deia allò de Buenos días, Su Señoría i li contestaven Cantantirurirulá. Es normal i comprensible la repressió sexual que portàvem, nomes cal veure una foto de Valentina, i mirar més tard una de la Xuxa, o Leticia Sabater que encara que era molt mongòlica i tenia unes celles com el Groucho Marx, la resta del seu cos era temptador. Gairebé no recordo al Tio Aquiles, tan sols el seu vestit que jo creia era tirolès, dels Hermanos Malasombra recordo la seva canço .. son mas malos que la quina, però he de dir que a mi la San Clemente , da unas ganas de comerrrrr, m’agradava molt. Tinc completament esborrats altres personatges com el Payaso Poquito, el niño Barullo, o Fileto Capocómico, i tinc alguns com Osobuco i la Osa Mayor dels que no he trobat referencies.

Sembla ser que Chiripitiflauticos, era una paraula que volia ser màgica i fàcil de enganxar com el Supercalifragilisticoespialidoso de Mary Poppins, així com allà a Sans.als suburbis del meu barri d’Hostafrancs teníem el Pub Kilometro amb el ambient Titilifusi. Com ja he dit Locomotoro no va morir, es a dir Paquito Cano, va deixar la tele i es va dedicar a la construcció. Com tots els programes d’exit van treure un parell de discs amb cançons infantils, com per exemple el barquito chiquitito que no podia navegar, qui no la a cantat !!. Amb el titol de los Niños Chiripitiflauticos va sortit un llibre de Ignacio Elguero que retrata aquesta època de les nostres vides.